Pujar muntanyes, una experiència sublim

Publicat el 1 setembre, 2010 per Gemma

Al llarg dels anys són molts els erudits que van sentir el crit de la natura i els que van caure retuts a l’atracció que aquesta exercia sobre ells. Hegel pujava muntanyes perquè estimulava la seva voluntat de poder, Nietzsche defenia que ens agrada tant la naturalesa perquè no té opinió sobre nosaltres i Goethe en la seva teoria sobre la naturalesa ens la presentava així: natura, per ella estem envoltats, incapaços de sortir d’ella, incapaços de penetrar més profundament en ella.

La natura es converteix doncs en l’alternativa al mode de vida actual, es una crida per aquells que creuen que no existeix res més allà dels valors que avui dia semblen prioritaris i que estan carregats de gran artificiositat: el consumisme, viure ràpid, els avenços tecnològics o científics no tenen cabuda dins de la natura, doncs aquesta té les seves pròpies lleis i ignora les de la humanitat.

Descobrir que hi ha alguna cosa superior a nosaltres, voler posseir-lo i fer-lo nostre, despertarà un gran sentiment contradictori de gran envergadura al nostre interior, un sentiment de dolor, perill i temor que a la vegada, de manera incomprensible, causarà plaer i goig, estem parlant del sentiment del sublim.

El sentiment del sublim és un dels motius per els quals l’home fa muntanya: la relació de l’home amb la natura està constituïda per tot allò que aquesta té i que el món actual no pot oferir-li: llibertat, silenci, buit, bellesa esgarrifosa, immensitat, infinitud i realitat. Serà entre la natura on l’home podrà posar-se amb contacte amb l’energia del món, oblidant, encara que sigui de manera momentània, la rutina del seu dia a dia.