Situada a la comarca natural de l’alta Garrotxa, la Vall del Bac amaga racons fantàstics on es difícil trobar-hi algú i amb una vegetació i uns paisatges realment espectaculars. És una vall molt estreta, orientada d’est a oest, que amaga edificis d’un gran interès i que fan pensar en la vida aïllada que deuria trancòrrer no fa gaires anys.

La ruta que jo vaig fer en cotxe, la vaig começar a Sant Pau de Segúries. No és facil trobar la carretera que hi porta i molta gent acaba anant cap a la carretera de Capsacosta que mena a la Vall de Bianya i molt usada abans que es fessin els túnels. La que s’endinsa a la Vall del Bac és una carretera estreta, coberta de malesa als vorals en alguns trams cosa que indica que no és massa transitada. Al pricipi, la carretera queda com penjada sobre un riu que no es veu però més endavant ens posem al seu nivell i apareixen planes de conreu. La zona està esquitxada de masies amagades, moltes deshabitades, altres conserven la seva activitat agrícola i ramadera i algunes s’han convertit en cases rurals. De fet, és un bon lloc per venir a desconnectar totalment del món.

Tot i que no és ben bé la Vall del Bac, val molt la pena acosatar-se al petitissim nucli de Llongarriu. S’hi arriba des de la mateixa carretera, a través d’una pista forestal a la que li convindria un repàs. Però val molt la pena atansar-s’hi i veure les dues cases que hi ha amb l’esglèsia de Nostra Senyora dels Àngels, ara en desús però amb una estructura ben conservada. Sembla que una de les cases l’estan habilitant per fer-hi una residència rural.

Tornem a la carretera per arribar fins a l’Hostal de la Vall del Bac, una petita masia enmig d’un encreuament de camins. D’aquí, caminant, ens podem acostar a Sant Miquel de la Torre, una petita església molt abandonada. Està oberta i es pot visitar encara que tot plegat és una mica tètric ja que hi ha teranyines considerables, poca llum i molta pols. Just al costat hi ha una casa de pagès que té molts cavalls.

Arribats a aquest punt, podem tornar enrere fins a Sant Pau de Segúries o podem seguir endavant. El paisatge encara es fa més agrest i els arbres moltes vegades no deixen veure el paisatge. Després de molta estona, o com a mínim a mi se’m va fer un pèl llarg, arribem a la carretera que porta de Castellfollit de la Roca a Oix, dues poblacions que mereixen una visita.

SENSE COMENTARIS

REPLICAR

*