Durant molts anys s’ha sentit parlar a Catalunya del Quart Cinturó. Alguns, encertadament, dirien que s’ha parlat durant dècades. I és que la primera referència a aquest projecte la trobem el “Plan Director Territorial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, l’any 1966, com una de les nombroses anelles viàries previstes a la “Gran Barcelona” de Porcioles.

Amb el final de la dictadura comença una història plena d’entrebancs que encara avui no ha acabat.

El 1985, el Pla de Carreteres de Catalunya de la Generalitat preveia aquesta via com una autopista entre Mataró, Granollers, Caldes de Montbui, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès. Una via que serviria per millorar la comunicació dels dos Vallès amb el Maresme i el Baix Llobregat, el que avui dia coneixem com a segona corona.

Posteriorment, el Ministeri d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient (MOPTMA, actualment Ministeri de Foment) va donar-li una importància major al projecte, incloent la via al “Plan Director de Infraestructuras 1993-2007” dins d’un nou eix FrançaAlacant que aniria paral•lel a l’AP7. Actualment, aquesta via paral•lela lliure de peatge s’està construint com a desdoblament de la N-II (al nord) i la N-340 (al sud).

Quart Cinturó InicialLa Generalitat de Catalunya considerava que la via era equivalent a l’M-40 madrilenya i que, per tant, s’havia de finançar de la mateixa forma (25% per l’autonomia i 75% per l’Estat). Així, el 1993 van començar les obres de la B-40 (actualment C-60) entre Mataró i Granollers, tram que a la Plaça Sant Jaume consideraven que ja representava el 25% del total de l’obra. El tram va entrar en servei el 1995.

Aquest mateix any el MOPTMA va adjudicar la redacció de l’estudi informatiu del tram AbreraSant Celoni. A partir d’aleshores, els diversos governs a Madrid han tractat de construir la via, trobant-se amb l’oposició de part de la societat catalana així com d’alguns partits polítics.

SENSE COMENTARIS

REPLICAR

*