Skip to content

El monestir de Sant Pere de Camprodon

13 agost 2010

Actualment només podem admirar l’església del que va ser monestir benedictí de Sant Pere. L’edifici és fruit d’una restauració començada a finals del segle XIX i acabada, després de diverses vicissituds, als primers anys de la dècada dels 30 del segle XX. Té planta de creu llatina, tot i que es creu que en els seus orígens era de creu bizantina. Està reforçat per tres arcs amb absis central i un cimbori octogonal on descansa la torre del campanar que té planta quadrada.

Es creu que en el lloc que va ocupar el monestir, primitivament existia una capella o petita església consagrada a Sant Pere i que donava servei a diversos nuclis de població escampats per la que llavors s’anomenava vall de Llandrius. Camprodon, com a població, no existia en aquella època. De fet, la seva creació va lligada a la fundació del cenobi a mitjans del segle X. Al voltant de l’edifici va anar sorgint una població més o menys estable lligada al servei dels monjos, sobretot en el conreu de les terres. El monestir va tenir molta importància ja que tenia possessions no només als voltants de la vila i a la vall sinó que també a l’Empordà o al Vallespir. Aquesta riquesa va fer que passés per mans de diversos senyors amb èpoques en què els monjos tenien tot el poder per fer i desfer el que els convingués.

Quan la població va augmentar, els monjos van posar els fonaments del que avui coneixem com a església de Santa María. Aquesta va passar a exercir de parròquia i la de Sant Pere va quedar per a ús exclusiu de la comunitat monàstica. El nucli de cases que es va formar al voltant del monestir és el que avui anomenem Vila de Dalt. En una època poc posterior a la construcció del monestir, part de la població es va traslladar al que coneixem com la Vila de Baix, on hi havia unes muralles i que estava defensada pel castell de Sant Nicolau. Tot i això, jo no descarto que el clos monàstic estigués envoltat també per alguna mena de fortificació ja que l’actual torre de la parròquia de Santa María té tota la pinta de ser una torre que formava part d’una muralla. En qualsevol cas, les cases quedaven fora d’aquesta. La majoria es van construir formant el carrer de Santa María, al que li van canviar el nom per el de carrer València, en commemoració a la visita que va fer Jaume I a la vila després de la conquesta de València.

El cenobi va tenir una època d’esplendor a l’edat mitjana però, a través dels segles, va anar entrant en decadència. Les desamortitzacions van acabar amb la seva existència l’any 1835.

Com heu llegit a l’entrada anterior a aquesta sobre Camprodon, a Sant Pere s’hi van conservar durant molts anys les relíquies de Sant Patllari, actual patró de la vila. Avui, les seves despulles descansen en un reliquiari exposat a l’església de Santa María.

L’entorn del monestir ha canviat molt des de la seva fundació. Avui en dia, només es pot admirar l’església. Hem d’imaginar, però, que al voltant s’hi van bastir totes les dependències monacals com el claustre, els dormitoris o el menjador, entre altres. No en queda ni rastre d’aquestes construccions. De fet, durant la restauració que es va fer es van acabar d’enderrocar les poques restes que en quedaven. La construcció actual és una interpretació més o menys fidedigna de com devia ser l’edifici en època de màxima esplendor. A la paret nord es poden veure algunes pedres originals. La plaça del davant de la façana era el cementiri parroquial i a la plaça de Santa María hi havia edificis del monestir com també un petit hospital de peregrins.

Si veniu a Camprodon no deixeu de visitar-lo. És un edifici magnífic i, si teniu sort i trobeu la porta oberta, podreu entrar al seu interior i veure la magnífica volta apuntada i el cimbori des de  dins.

Bibliografia:

BIRBA, Llorenç: La Vall de Camprodon, ed. Selecta, Barcelona, 1962.

MORER, José i GALÍ, Francisco de A.: Historia de Camprodon, Impremta de Pedro Casanovas, Barcelona, 1879, reedició 1982.