Skip to content

25 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest

29 agost 2010

 

Avui fa 25 anys que la primera expedició catalana va arribar a l’Everest, la muntanya més alta de la terra amb 8.848 m.

L’expedició la formaven un equip de catorze alpinistes de Catalunya, amb Conrad Blanch com a capità i amb l’ajuda de cinc sherpas nepalesos , van atacar la muntanya per l’aresta nord-est , essent els primers occidentals a aconseguir aquesta gran fita:  coronar el cim del món per la banda més complicada i menys massificada. Tot i només fer cim tres d’ells, l’expedició al complet comptava amb unes grans ànsies de descobriment i aventura que avui dia no tenen d’altres que han seguit les seves passes, passant per la ruta més turística i més fàcil què és el collet sud.

Tot això m’ha impactat perquè farà un parell de setmanes a part dels articulistes de Visitar.cat, els hi va arribar a les mans un exemplar de Mal d’Alçada, el mític llibre  que tracta justament d’una expedició a l’Everest que va acabar en tragèdia justament per a la massificació d’aquesta muntanya.

Tant en el llibre com en l’article de La Vanguardia d’avui, es tracta un dels temes que més preocupa avui dia als integristes de la muntanya: la desnaturalització que avui dia pateixen moltes d’aquestes muntanyes a mans de l’home.

Foto: La Vanguardia

L’Everest no és més que l’exemple més clar d’aquest tipus de turisme d’alçada. Molta gent paga fortunes per a poder coronar aquest cim només  per a dir que ha estat allà, per el nom i el ressò mediàtic, no per l’esperitaventurer.  Això provoca que molta gent que mai ha pujat grans cims i de capacitat dubtosa vulgui fer-se amb aquest, amb el risc que comporta el no tenir l’experiència suficient per a poder enfrontar-se a les dificultats que allà poden presentar-se.

Aquest exemple pot aplicar-se també a qualssevol muntanya tot i que l’alçada sigui inferior, fins i tot a les de Catalunya. Any rere any segueixen perdent la vida gent irresponsable que oblida que anar a la muntanya no es com anar a donar un passeig pels carrers de Barcelona. I es que, per molts anys d’experiència que duem a sobre, no es pot perdre el respecte a allò què és més fort i més gran que tu.